La beatificació de Václav Havel continua a Barcelona


A l’antic president txec Václav Havel li passa com a Nelson Mandela, que s’esforcen en fer-lo sant per dignificar l’enorme distància entre els ideals d’un moment inicial gloriós i el difícil balanç al cap dels anys. Després de posar-li el seu nom a l’aeroport de Praga, ara surt la idea de fer-li un petit monument per quantes més ciutats millor.

Després de Washington i Dublín, Barcelona és la tercera ciutat del món amb “Espai Havel”. Com es pot veure a la fotografia consisteix en dues cadires que són dos bancs públics d’un seient, i entre elles una taula travessada per un arbre. Es presenta com un homenatge o exaltació del diàleg.

El talent creatiu el posa Bořek Šípek, de qui Havel va ser client, i que va fer intervencions al Castell de Praga del temps en què Havel va ocupar la presidència de la República. Amb la idea d’un “Espai Havel” Bořek Šípek tindrà feina i les autoritats txeques, a part que viatjar i anar d’hotels i restaurants sempre ve de gust quan paga algú altre, podran continuar exportant el prestigi de l’intel·lectual i estadista mort.

La solució és enginyosa perquè sembla modesta i de baix cost: La Vanguardia va fer una nota inane i rutinària, sense dir en cap cas quant costa ni qui paga la cosa. La premsa txeca tampoc. Però és senzill, sembla fàcilment reproduïble i vendible, a com més ciutats millor.

Les autoritats txeques continuen tirant de Havel per la lògica voluntat de sortir cinc minuts més als mitjans del món. De fet poca cosa més poden exportar en el terreny de les idees. Però no deixa de ser curiós que Havel sigui elevat a la condició de Figura Històrica quan el seu llegat es perd ràpidament.

 

Un home valent
Václav Havel va començar a ser conegut pels seus conciutadans a mitjans dels anys cinquanta, quan després de la mort de Stalin va anar arribant un cert desglaç a la Unió Soviètica i els seus satèl·lits europeus. A Txecoslovàquia les reformes de la dècada següent es van acabar el 1968 amb la invasió soviètica i la instauració d’un règim titella prosoviètic.

El coratge de Havel contra aquest règim va ser allò sobre el que es va construir la seva fama de lluitador a favor dels drets humans. Però alhora la soledat de la dissidència txecoslovaca no pot deixar de ser recordada: els dissidents va ser l’u per cent de la població. La idea que els txecs i els eslovacs van lluitar contra la dictadura és un mite. La immensa majoria es va acomodar.

Václav Havel va ser un gran escriptor, un dramaturg representat amb èxit. Va ser un líder polític, i es va veure fent de cap d’Estat per les circumstàncies excepcionals i irrepetibles provocades per la caiguda de la Unió Soviètica. Fins a quin punt el seu llegat d’estadista és fruit de les seves decisions, o fins a quin punt es va deixar endur per les circumstàncies, avui això ja és un debat acadèmic.

 

…que per a molts no va ser profeta a casa seva
Però és evident és que la capacitat intel·lectual i el prestigi i la fama internacionals no va anar acompanyat de competència i èxit polítics al seu propi país. Va començar parlant d’una “política no política” que va entusiasmar més d’un il·lús, però vist en perspectiva és el testimoni d’un fracàs, perquè Havel no va ser capaç d’articular un ideari, que probablement hauria estat, almenys els primers anys, un liberalisme amb elements de centreesquerra.

Tampoc va saber crear un partit presidencialista per implementar mesures en política real. Sempre va tenir el tic elitista de preferir la negociació a porta tancada en escenaris selectes per mirar d’influir, però això tampoc no el va dur mai el van dur enlloc: tots els partits als quals va donar suport van fracassar.

Entre els seus conciutadans va generar adhesions entusiastes però també molta antipatia. Va assistir a aquesta divisió d’opinions i va haver de veure com la construcció del capitalisme es feia d’una forma tirant a salvatge, amb immenses quantitats de corrupció i incompetència.

Més endavant, va acabar cosignant articles a la premsa del món amb ni més ni menys que José María Aznar, en defensa de la guerra d’Iraq. El coratge i l’esperit crític de Havel, davant dels Estats Units es convertia en un papanatisme servil.

L’ideal de Václav Havel d’elevar el nivell de la democràcia i la societat civil s’ha complert només en part. El panorama polític està dominat per l’abstenció i el populisme. Finalment, el seu anticomunisme no ha quallat, s’ha convertit en una rutina retòrica: la societat defensa tossudament la cosa pública i continua esperant molt de l’Estat.

Avui a Txèquia mana gent que s’omple la boca exaltant el Gran Home, però o bé va viure i prosperar acomodant-se a la dictadura contra la qual ell lluitava, o bé és massa jove, perquè va per la trentena i la quarentena, per tenir algun record del personatge que no sigui secundari i cada cop més remot.

Descansi en pau Václav Havel, el gran dramaturg i intel·lectual, l’home que va saber ser valent quan tocava, i va actuar sempre amb amabilitat i correció, sense resentiments ni excessos retòrics. Ara potser caldrà preservar la seva memòria de la manipulació.

Leave a comment